Mitjançant el model d’aprenentatge experiencial de Kolb que consta de 4 fases: l’aprenentatge acomodatiu, el divergent, l’assimilatiu i el convergent. Procediré a analitzar una situació concreta de les moltes que he pogut percebre durant la meva encara breu estada a l’institut Pla Marcell en aquesta fase d’observació. Tot i que, precisament per la meva condició d’observant, tan sols he pogut arribar fins a la fase assimilativa, ja que no tinc poder de decisió com per experimentar per mi mateix en la fase convergent, sí que he pogut veure com dins d’una mateixa sessió una de les mestres de l’institut, ha implementat de manera bastant original aquest model d’aprenentatge dins de la mateixa classe.

Al començament de la sessió, s’ha passat llista i s’ha revisat quins alumnes havien entregat ja un treball que consistia en l’elaboració d’un pòster amb informació sobre l’escriptor Carlos Ruiz Zafón (del qual estaven llegint un llibre com a part d’una unitat didàctica). Com és lògic alguns dels estudiants l’havien entregat i d’altres no, la mestra ha recordat que la data límit era el dia següent, però qui ja ho havia entregat tindria oportunitat de presentar-lo a la classe i canviar-lo segons els consells tant dels altres alumnes com de la pròpia mestra. Abans de les presentacions, però ha projectat un vídeo en el qual un alumne de primària havia fet un dibuix d’una papallona comú, i la resta d’alumnes havien de donar-li consells perquè s’assemblés a una fotografia d’un tipus molt específic de papallona. Després d’uns quants intents i correccions el dibuix acaba sent molt similar al de la fotografia, demostrant així el poder de la crítica constructiva. Sota aquesta base, es projecten els diferents treballs de l’alumnat, on començo a observar l’ampli ventall de diversitat pel que fa a nivells i capacitats, tots, però reben crítiques força positives per part de la resta i s’ho anoten per corregir-ho.

Aquesta part de la classe reforçava una actitud divergent en l’alumnat que reflexionava sobre els errors comesos no tan sols el seu treball, sinó també en el dels altres, poden així aplicar aquesta actitud en diferents tipus de situacions i aprenentatges. Posteriorment, i a partir dels problemes principals sorgits de les presentacions (les faltes d’ortografia), es proposa a l’alumnat realitzar un seguit d’exercicis des d’un portal web que proporciona exercicis de diferents tipus segons el que la intel·ligència artificial detecta que és el teu major problema. Així, adaptant-se a les necessitats individuals de cada alumne es proporcionen els fonaments teòrics necessaris per a cada saber, enfocats ja des de l’activitat pràctica, i els alumnes de manera guiada i inconscient apliquen l’actitud assimilativa que suggereix Kolb en el seu model. A més, l’activitat proporciona punts que validen a l’alumnat en un rànquing escolar; aquest punt competitiu semblava motivar a gran part dels alumnes (sobretot aquells que de normal tenen conductes més disruptives) que es mostraven entusiasmats amb la seva classificació.

Finalment, aquests coneixements podran ser aplicats en les seves respectives entregues on l’alumnat haurà interioritzat els mecanismes necessaris per a la producció dels seus treballs. A punt personal, em va sobtar com després d’aquesta classe on els alumnes van estar participatius, motivats i atents; en cosa de segons l’actitud va canviar radicalment a l’entrar a tutoria. Demostrant-me amb fets, com una classe ben programada, si bé no assegura un bon comportament de l’aula sí que ofereix més eines perquè els alumnes es mantinguin en una bona.

La tornada a l’institut ha estat un somni recurrent en mi pràcticament des de sempre. Algunes vegades en forma de malson, i d’altres en forma de somni que simplement recordes, el cert és que de tant en tant algunes nits el meu cervell decidia tornar-hi a recuperar assignatures que havien quedat pendents, i que em permetien, no tan sols retrobar-me amb totes les meves velles amistats, sinó també amb totes aquelles dinàmiques, inseguretats pròpies de l’edat i seguretats pròpies de l’entorn, que m’havien acompanyat tota la vida des que tinc ús de la raó, i que d’un dia per l’altre van desaparèixer. Potser aquest somni es repetia perquè mai he tornat a trepitjar un institut, i molts dels dilemes vitals que tenia allà es van tancar amb un punt final abrupte i no amb un desenllaç ben formulat. El cert és que per molt que pugui ara formular i reformular, aquestes inquietuds només apareixien a les nits, durant el dia em deixava envestir pel tren de la quotidianitat, els horaris i els nous problemes oblidant per complet qualsevol vell dilema. Ni tan sols quan em vaig apuntar al màster de formació de professorat era conscient de tot això, i no ha estat fins que m’hi he trobat de cara que les meves nits i els meus dies han connectat, i tots aquests records han aparegut davant meu.

La rebuda per part de l’institut Pla Marcell ha estat excel·lent, i després d’una sessió orientativa per part de l’encarregada dels pràcticums se m’ha presentat a la meva tutora a la qual havia de seguir per les diferents classes. Tot i la perfecta guia, personalment, i justificant-me en el primer paràgraf, em sentia bastant perdut, ja que, per una banda, encara em sento molt proper al paper dels alumnes i a les seves inquietuds (quan arribes a un lloc nou vols caure bé, vigilar la teva aparença…) i per l’altre sentia una barrera inexistent fins llavors que em separava d’ells. El mateix amb els professors, ells et reconeixen com un igual, i et tracten com un més, però per mi entrar a la “sala de profes” és entrar en un lloc prohibit, i el despatx del director un sinònim d’haver fet alguna cosa malament. I finalment, les aules… Han suposat un xoc cultural per a mi; acostumat a una educació força estricta on el respecte barrejat amb la por cap al professor era un aspecte clau, observar com funcionen les aules del Pla Marcell ha resultat una experiència caòtica per mi, però plena d’oportunitats pel que fa a l’aprenentatge que de moment sento que se m’escapen entre els dits, però que a poc a poc podré anar desgranant i comprenent.