Com vaig explicar en la meva presentació a l’assignatura, la docència sempre ha estat per mi un actor secundari en la meva vida; ja que mai ha estat tanta la meva passió per ensenyar com la meva passió per allò que ensenyo. Així doncs, per molt que gaudeixi de l’ensenyament, aquest gaudi sempre és un pèl inferior al gaudi que experimento quan és un mestre el que m’ensenya a mi una nova manera d’observar el món. Aquesta experiència, en aquest sentit ha estat doblement gratificant, ja que encara que soni a clixé, jo era el mestre, però ells m’ensenyaven a mi. I és que en aquest cas és la realitat, jo soc un estudiant com ells; una espècie d’eslavó perdut entre els alumnes i professors. ¿Un esquirol que canvia de jaqueta? ¿o un dels seus que tracta d’integrar la seva mirada a aquesta “classe superior”? Deixant a una banda la broma de la diferenciació entre alumnes i professors com a dues classes enfrontades entre si, el cert és que era així en el meu cor. Per moments em sentia alumne (sobretot a la part d’observació), i per moments em sentia professor (sobretot a la fase autònoma), i les meves actituds i estratègies variaven en funció d’aquell grup amb el qual em sentia identificat en cada moment.

Al final acceptes el destí, ets professor, però encara tens molt recorregut per aprendre: tant d’altres professors, com dels alumnes, com de les famílies dels alumnes. I el cert és que dins del model d’aprenentatge per projectes, o de situacions d’aprenentatge, tu planeges els contextos, els objectius, els tempos… però un cop la roda gira, a un nivell filosòfic ets un més d’ells, que es deixa endur per les preguntes i qüestions que sorgeixen, i s’endinsa en la passió per allò que explica, dintre d’un clima propici pel gaudi i la cultura.

D’altra banda, quan la cosa no funciona, o almenys de moment, és frustrant mentre estàs allà al peu de canyó, però és motivador quan arribes a les hores del descans i tractes de buscar possibles canvis o solucions davant les diverses dificultats. Suposo que la vertadera frustració arriba quan creus haver-ho intentat tot i continua sense funcionar, però la meva estada ha passat tan de pressa que de moment soc plenament conscient que quan no ha funcionat jo estava cometent molts errors, i en cada un que en corregia n’apareixien dos de nous. I ha estat summament interessant el procés de descobriment, de treball i d’aprenentatge sobre la mateixa identitat docent.

El meu amor per l’ensenyança no ha disminuït en trobar-me amb la responsabilitat de gestionar una classe tan gran; el que ha disminuït és la meva por a trobar-me amb aquesta responsabilitat; i tot i que encara sento aquell nerviosisme a la panxa abans d’entrar en una classe, desapareix en el mateix moment que pronuncio les meves primeres paraules, i amb elles gaudeixo d’un dia més d’aprenentatge i descobriment personal.