Abans de començar la meva fase autònoma on vaig impartir la meva pròpia seqüència didàctica, vaig haver d’encarregar-me d’una classe de tutoria en la qual dos alumnes havien tingut una baralla. La classe era a última hora del dimarts, en principi la temàtica que havia preparat la professora era orientada a les sessions posteriors a l’activitat d’educació sexual, i jo hauria d’anar revisant el treball executat per cada grup, aconsellant en allò que calgués.

Però en el canvi de classe, un alumne havia pegat a un altre que l’estava molestant. En entrar nosaltres a l’aula, els alumnes van córrer a explicar-nos el que havia passat, neguitosos i exaltats. L’agressor va marxar immediatament de classe donant un cop a la porta per la frustració, i la tutora va haver de perseguir-lo pel passadís. Per primer cop, em trobava davant de tota una classe, sense saber molt bé què impartir (com ja he dit era tutoria, i la classe l’havia preparat la meva tutora), i amb un grup de nois i noies amb ganes de plegar i sobreexcitats per la situació. La meva primera reacció va ser parlar amb el noi al qual havien pegat, tot preguntant què havia passat. Però ràpidament la meva tutora va tornar, va demanar al noi que sortís de classe per poder fer una reunió amb els dos, i va donar instruccions a la resta d’alumnes sobre el que havien de fer: aprofitar l’hora per avançar deures o feines pendents.

Així que em vaig trobar tot sol en aquella classe, sense cap contingut a donar, i on posar en pràctica únicament tècniques de gestió de l’aula per tal que no se n’anés de mare. En alguna altra ocasió, on m’havia quedat a una aula poc més de 5 minuts, els alumnes tenien ordres clares, i rarament canviaven la dinàmica per la meva presència; però aquesta vegada era diferent, no tenien massa clar que havien de fer, i tenien ganes de marxar. No venien de fer feina, ni tenien intenció de començar-ne a fer, així que havia de veure com manegar-m’ho. En un inici, vaig provar de fer feina jo, a veure si seguint l’exemple s’engrescaven a començar, però ràpidament vaig descobrir que no funcionava. No em sentia amb l’autoritat suficient per parlar amb tothom a la vegada, ja que el soroll era constant i no aconseguia que m’escoltessin, així que vaig decidir anar un per un a explicar el que havien de fer. El cert és que un per un, o grup per grup, els alumnes mostraven més predisposició, i contestaven allò que els requeries, però eren excessivament lents en començar la seva activitat, i posaven un munt d’excuses per tal de no fer-la (tinc la llibreta a la taquilla, aquí no puc fer-ho, prefereixo fer-ho a casa, no em concentro…). A part, en el temps que estaves amb un grup la resta aprofitava per no fer res, així que vaig intentar tornar a la postura de classe magistral, on em col·locava davant la pissarra i donava les comandes per a tothom, però tampoc obtenia encarrilar la classe.

Finalment, la tutora va tornar amb un dels nens, i després de cinc minuts es va donar la classe per conclosa. La meva presa de contacte, va estar difícil, la situació no podia tenir més factors adversos (matèria que no és la meva, falta de direcció, alumnes a última hora, i sobreexcitació per una baralla), però sens dubte la revisió de la meva acció en paraules de Korthagen em podia servir per encarar la fase autònoma identificant certs problemes i com rectificar-los: contingut clar i precís que dificulti les diferents excuses que endarrereixen el ritme de la classe, consecució d’un clima tranquil des de l’inici parlant a tothom i traient-me la vergonya de parlar davant la multitud, i només un cop s’assoleix un clima propici pel treball apropar-me persona per persona a ajudar en la seva pràctica.